diumenge, 9 de maig del 2010

PETONS DE DIUMENGE




Novel•la de l’escriptora i periodista Sílvia Soler amb la que ha rebut el 41é premi Prudenci Bertrana.
Emmarcada en un contexts històric, durant el Franquisme i sota la repressió religiosa, quan estimar-se era pecat, ( “un beso breve y casto para despedirse es lo único que le esta permitido” diu el confessor (pag. 84) Es reconstrueix la vida de la Valèria Isern de la ma d’un cronista que fins la darrera pàgina no sabrem qui és, amb l’ajud d’uns diaris

-Mira, tinc una cosa per tu: no t’espantis, ja sé que pesa molt, però nomes vull que hi facis una ullada. Són els meus diaris. He anat escrivint un diari íntim des de joveneta, amb més o menys continuïtat…Els pots llegir,els pots utilitzar o els pots llençar.Fes-ne el que vulguis,només és la meva vida. ( pag 19 )


i les cartes de l’Elisa entre les pàgines i tambè dels testimoni dels seus fills,el seu germa i coneguts.

-Què representa, per a tu, L’Elisa?

L’Elisa continua sent imprescindible en la distància.Hi ha una connexió inmediata i infal•lible entre nosaltres, ja sigui per carta, per telèfon, en directe o només mental.
Quan les coses anaven bé i jo em deixava neguitejar per qualsevol petit incident, per bestieses, o quan de veritat van arribar els cataclismes.Fos com fos, sempre m’ha semblat que l’Elisa hi era i que intervenia per asserenar-me.És com…a veure si m’entens,saps quan una taula balla? A mi em fa posar tan nerviosa, que una pota sigui més curta que les altres i no hi hagi manera de trobar l’estabilitat…Doncs quan a la meva vida hi ha passat això,l’Elisa ha aparagut sempre amb un paper doblegadet i l’ha colocat a sota la pota més curta. ( pag.53)

Valèria i Elisa, totes dues arqueologes, peró amb vides tant diferents, l’una casada amb el seu primer i unic amor dedica tota la seva vida el seu marit i els fills, l’altre viatgera, inquieta , amb diferents relacions amoroses .

Un fragment que m’ha arrivat el cor:

A mi em sembla que el fet de tenir germans et regala una seguretat per anar per la vida que cap altre persona et pot donar.Els pares et donen protecció i amor, els avis et donen afecte i tendresa,els amics et donen complicitat, la parella..t’ho dona tot…però els germans t’acompanen,i aquesta companyia fa les coses més facils, el camí més planer i més clar. (`pag 69).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada